Bosc endins hi ha dreceres que no
acaben mai,
la intrincada espessor que la llum no
traspassa,
clarianes de silenci mort,
vida que formigueja i pul·lula
indiferent al caminant.
Som abans o després del jardí:
tal vegada l’home encara no ha batallat
contra aquesta massa vegetal
o potser ja ha desistit després de
lluitar-hi amb esforç.
Per això convé no oblidar el terror
que,
bosc endins,
abruma l’al·lot que s’hi ha perdut;
convé no ignorar l’onada del vent,
la fera que brama,
el crit gutural de l’home en estat de
natura que ens retorna a la gènesi de la guerra originària,
de l’agressió primera.
És necessari anar cada dia bosc endins,
per un instant.
Només així pot treballar,
amb convicció,
en el propi jardí.
Extracte de l'obra: Bosc Endins de Valentí Puig, pag. 160 - Quaderns Crema
No hay comentarios:
Publicar un comentario